Ve doble

H2O!!  No perquè ens mullem tot sovint (que també), sinó perquè l'aigua és un tema seriós en aquestos Països Baixos.  Baixos perquè una bona part es troba sota el nivell del mar degut a la intervenció humana i segons el meu parer, parlar d'aigua és parlar inevitablement de mèrits, de supervivència, de cooperació, de normes, de comportament, de societat.

De la transformació del paisatge amb aquesta intervenció humana, en diuen Kunstwerk, o sia, obra d'art!  I de fet, els treballs al delta del sud del país per preservar la zona de l'aigua són considerats Patrimoni de la Humanitat segons la UNESCO.

Vistes aèries de la feinada per a aturar l'aigua al Sud.  Patrimoni de la UNESCO, escolti'm.

Quan estava d'Erasmus ja vaig adonar-me que quan ets aprop d'una obra, quan es remouen terres, apareix sorra de platja i petxines.  Petxines!!  Som en terra inventada, guanyada al mar, i per tant sí que vaig en bicicleta davall la mar.  Fa poc hem aixecat un nou edifici al càmping on treballo i durant mesos no he perdut detall de com es fan aquí les coses.  Es claven pilars terra endins, i al seu voltant s'hi coloquen plafons de porexpan, escumes i materials aïllants i s'encofren amb ciment.  A sobre s'hi posa l'edifici en qüestió.  I així des de temps remots.  Teníem un client espanyol que era un manobre jubilat que feia ulls de mussol, es posava les mans al cap!  Igual que se les posaven els dos arquitectes sevillans que van ajudar a reconstruïr el Rijksmuseum.  (Van haver de necessitar bussos per tal d'anar als fonaments i ELEVAR l'edifici)

Això era un fangar.  I concretament Àmsterdam, que data del SXI, segons com es miri.  Ningú no volia habitar en aquelles quatre cases de pescadors que tot sovint s'inundaven.  Un va fer un tancat, una duna un pèl més arregladeta que el veí i de cop els veïns van anar teixint un bloc cooperatiu per tal de salvaguardar les seves propietats i poc a poc, anar guanyant terreny al mar.  Un dic, dos dics i una expansió a dintre del terreny guanyat guiant el camí de l'aigua en anells de canals i ja la tenim aquí, la moderna ciutat d'Àmsterdam que al segle XVII era un port d'entrada i sortida de mercaderies, art, lliurepensadors i pensadores i un exemple de solidaritat i tolerància poc comuns en les nostradíssimes monarquies absolutistes.

Cadascú que faci el que li roti, però a casa seva.  I fins avui.

Un exemple recent a la ciutat, el veïnat d'Ijburg, al costat del càmping.  Un seguit d'illes on un cop finalitzades les obres hi viuràn unes 45.000 persones.  Al càmping també hi ha un projecte d'expansió, primer assecant unes quantes illes i convertint-les després en part del complex.  De moment són considerades hàbitat "natural" pels ocellets que hi fan niu.  Toca't la pera.

A gran escala i també durant el SXX, plop! Apareix de cop i volta UNA PROVÍNCIA de 1.400 km2.  

Tot això ens sembla impensable a tots plegats.

L'estat de les coses el 1843, un foradot al mig del país.

El foradot ocupat per Flevoland en gris, al segle XX

El foradot des de l'aire

I dò, si et fas la terra tu mateix, això ha de tenir conseqüències en el teu tarannà.  Les té, les té.  Aquesta gent són planificadors.  Si veiem els paisatges des de l'aire, ens semblen escenes de Mondriaan: quadrícules de coloraines perfectament alineades.  L'agenda és la base, i per a cabre-hi has de passar diverses prioritats: la feina, la família directa, els amics, la família indirecta, els companys de feina, i l'oci, OH, L'OCI, sagrada ceremònia amb la que no jugues tan alegrement...

Paisatge ultra planificat

Aigua, animalons que pasturen i moltes línies 

Mondriaan

Trucar mentre dinen és de mala educació, trucar mentre sopen no significa que et convidaran, sinó que hauràs d'esperar a que acabin de fer la seva i a lo millor i depenent de la posició que tinguis en el rànquing de prioritats et dedicaran uns minuts, una mitja hora o si tens sort, un parell d'horetes.  Em va costar DOS mesos quedar amb un xiquet maquet, de nom Jasper.  Al desembre, fent broma, li vaig dir que ja ens veuríem a l'abril.  Em va contestar IMMEDIATAMENT que ni el dia ú ni el dos no li anaven bé.

Aqueta manca d'espontaneïtat es trenca sovint, no fotem.  No tinc amics holandesos que marquin tan dràsticament els seus horaris però si que has de mantenir-te al límit de les normes no escrites o aniràs a destemps i a deshores.  Tot i amb això, i admetent que ja la valoro d'una altra manera, el primer cop que vaig veure un edifici del que seria el Modernisme holandès m'hi cagava i m'hi pixava...Disculpeu la meva agosarada intromissió en la Història de l'Art, però és que Gaudí era del Baix Camp com jo.  Allò eren per a mi, edificis d'obra vista!!  Austeritat protestant i maons a tutti pleni!  Ho valores un cop en context, i avui admeto que ho trobo fascinant i divertit.  Són molt de la conya aquesta gent!

La Borsa de Berlage a Àmsterdam.  He passat de l'odi a l'amor amb aquest bon home.

Pla urbanístic de Berlage, contemporani de Gaudí.  Tot improvització :)

Van directes al gra, no estan per a perdre temps, són pràctics i directes, cosa que als que tenim la sang més calenta ens pot semblar d'una manca d'elegància que de vegades punxa i fins i tot fereix.  Són molt preguntons i jutgen.  Però és que són curiosos!  Tota la floritura dels britànics o els francesos per a demanar qualsevol cosa es talla d'arrel.  Fins i tot els maquillatges i les vestimentes de diumenge són senzilles, no cal donar la nota, destacar, pretendre més del que som.  Som tots iguals, oi?

Els Països Baixos són el tercer país més dens en població del món, qui ho diria.  I és que entre toll i toll, mentre fabriquen espai a dins de llacs com amb Flevoland, entre camps i camps de vaques i ovelles es forma el Randstad, un anell format per les grans ciutats que es reparteix el populatxo a dins de cases d'escales trenca-genolls, amb mil bústies per portal i òvbiament poc espai per a deixar la bicicleta.

Amuntegats com lemmings, protegeixen el que és seu.  Organitzen, planegen, es mantenen ocupats o lekker bezig (gustosament enfeinat), et pregunten els teus plans en deu minuts, deu dies, deu mesos i deu anys.  Què passarà després d'aquesta cervesa?  Arronsa les espatlles i els fotràs un maldecap.

Parlar d'aigua, que ens porta aquets paisatges tan bonics de casetes i arbres reflectits, és sens dubte parlar d'organització, puntualitat, planificació i un futur CERT.

Jo vaig amb l'agenda a sobre, tinc preferències segons amics propers, coneguts, saludats, totes les feines que puc agafar i els plans d'oci i culturila que el cos em permetin, jo faig activitats planejades amb setmanes o mesos d'antel·lació però tot i amb això encara em considero prou freestyler, feta a la meva i conservant l'espontaneïtat i calidesa del Mediterrani que em va veure néixer i créixer.  Ara, aquetes aixetes als bars que corren sense parar...no les puc suportar.