Cu

No puc saber quantes vegades al dia els quartos són un dels temes de conversa.  Se'm va enganxar a mi també aqueta mania quan feia l'Erasmus.  Havia trobat una botiga de roba de segona mà on les peces van a màxim 2 euros i cada cop que algú em feia un compliment, disparava el preu automàticament: 

"-Quina jaqueta més mon...

-50 CÈNTIMS!!!"

Tinc amics i familiars que no hi han estat mai i hi volen posar els peus com si fos una de les atraccions d'Àmsterdam.  Ni barri Roig ni punyetes, la botiga de l'euro!!!  Tan i tan pesada he estat...

Llavors decideixes controlar-te, però és que són tan preguntons aqueta gent que vulguis o no hi acabes caient.  Man que sia per a no tallar les converses.  Pregunten els preus del lloguer, de la roba, de qualsevol cosa nova que portis, dels viatges, dels productes que fas anar a casa, de la beguda, dels cursos, de les teves factures, del telèfon que duus a sobre, de la banda que està tocant, del terra que tens a casa, del menjar d'aquell restaurant on vas anar i on la anècdota principal era que hi estaves molt agust i hi havies passat una nit molt agradable...GELD! (*diners)

No només pregunten sinó que declaren sense que calgui preguntar.  Van de vacances?  Abans de la destinació o les ganes que hi han posat, en sabràs el preu.  Cotxe nou?  No en sabràs la marca sense sentir els zeros que s'han estalviat, el concessionari on tu també en pots aconseguir un i la targeta del comercial en qüestió.  De fet, tenir cotxe ja és considerat com una mala gestió dels teus béns, podent anar en bicicleta arreu, amb el tren gràcies a les ofertes de bitllets econòmics que fan els supermercats (!), i amb les companyies de baix cost que volen arreu del planeta oferint descomptes insultants.  Feina nova?  Preu per hora, sous brut i net al moment.

Em sorprenc del coneixement que tenen sobre xifres quan enlloc de peres o pomes es tracta d'euros.  Saben el que cobren ministres, metges, mestres, policies, bombers, fusters, planxistes, el cambrer menor de 18, el major, el que no té experiència, el que en té... Dius el teu sou, perquè te'l pregunten.  Llavors passes el tercer grau per a fer-se una idea general del teu poder adquisitiu quan et pregunten quants diners pagues al fisco, quines ajudes reps, el teu consum de llum, aigua, gas, quin patrimoni tens i quants diners estalvies al final de la setmana, del mes i de l'any. GOEDKOOP!! (*econòmic)

Els reis de les ofertes, se les saben totes per a pagar el mínim en assegurances mèdiques, carburant, productes de luxe que un dia a una hora determinada van a la meitat de preu, concursos diversos, esdeveniments on la paraula GRATIS és tot el criteri que has d'emprar per a apuntar-t'hi, la guarderia dels petits, el menjar del gat, el parquet, aquell viatge que no tens cap ganes de fer però que et surt tirat de preu i el plaer de poder explicar tot això quan ja ho has consumit. KORTING! (*descompte)

Un cop declarats sous nets i despeses, t'esperen dues reaccions:

a)  Jo també vull!

b) Ho he trobat més barato (i la quantitat en percentatges, minuts de feina, cigarros, birres, pomes, peres o euros).

I al fons d'aqueta qüestió, tan els fot.  Són uns tirats, austers com una mala cosa i senzills i poc o gens pretenciosos.  No cal fer cap paperot.  

És de mal gust declarar que cobres massa per sobre de la mitjana.  És injust en una societat que promou les igualtats amb relativa efectivitat, on els títols no volen dir res fins que no demostres el que vals i on el teu càrrec de mànager, director, peó o aprenent no significa absolutament res més enllà de la teva professionalitat.  Tots arriben a la feina a la bici, compren al súper amb targeta de client i apurant els descomptes, i amb prou feines si els llegiràs cap marca en cap peça de roba que duguin.