O

Tot i que visc en una ciutat, en una gran ciutat, em sorprenc moltíssim no tan sols de la fauna avícola general (cignes, oques, bernats, fotges, ànecs, etecé) que et pots arribar a creuar en un dia normal, sinó també del coneixement ornitològic aparent dels seus habitants.  Fa uns dies, fent un picnic amb una colla d'holandesos, van llençar la pregunta: quin és el teu ocell preferit i perquè?  I les respostes anaven des del tipus de cant, els hàbits, la manera de volar o nedar, la resistència en el buceig, la manera de dur les cries, i tot amb una precisió de Trivial!!  N'hi havia un que deia que de petit estava obsessionat amb un tipus d'au que després de nedar s'està una bona estona amb les ales estirades per tal d'assecar-se i que la dibuixava pertot!  És clar que el meu pare, de la Cava, pot descriure-me'n i anomenar-me'n unes quantes i sense respirar.  Però aquesta gent de megalòpolis?  L'aigua ÉS vida, senyores!!

Nienke durant el picnic a la seva barqueta, alimentant les fotges del canal

I és que realment, arribes a tenir una certa convivència amb aquets bitxos.  Naltros, urbanites que amb prou feines si ens topem amb els coloms (rates alades) i algun pardalet, no els guardem precisament cap tipus d'afecte especial.  I d'alguna manera aquets holandesos hi tenen una connexió especial.

Quan estudiava aquí vaig conviure amb una xica de Badalona, l'Anabel, que tenia pànic als ocells.  Quina putada quan va viure en un vaixell ancorat en un canal del barri Jordaan i els cignes picaven cada matí la seva finestra demanant-li menjar!!  La recordo paralitzada a la bicicleta, davant d'un bernat d'aquells que foten 1'50 d'alçada, mentre se la mirava com si li anés a demanar foc.  I ella que aturada pel pànic buscava mil ponts diferents per escapar-ne!  I bé, les seves expressions d'angúnia profunda quan ens creuàven un vol de coloms que tot cal dir-ho, aqui són ENORMES.

El corb, des del meu escriptori estant

A la casa de Bos en Lommer, si estudiava a l'habitació, a mitja tarda sentia un corb a la casa del davant que xisclava com un boig.  Encara no acabo de fer-me a la idea que a més de coloms, en un moment qualsevol del dia et pots creuar amb un vol de corbs...serà herència Hitchcoquiana, però no em resulten aus joioses ni de cant agradable.  Bramen!! Et fa l'efecte que a més d'estar portant-ne alguna de cap, conspiren en contra teva.

Recordo quan vivia al nord d'Àmsterdam (Amsterdam Noord) que per allà les sis del matí a l'hivern, les gavines xisclaven com si s'haguéssin begut l'enteniment.  Un parell de bernats, que els veïns alimentaven, anaven estirant el coll, amb una passivitat digna de iogui avançat.  Era ultraviolència decibèl·lica a unes hores que no tocaven, per part d'unes bésties que tampoc no serien Sant de la meva devoció.  Ni tan sols quan vivia al Baix Empordà no sentia les gavines amb aquesta passió pel decibel, però sí les havia vist atacar els coloms...

Un dels dos bernats, encongidet a la neu de febrer

Ara visc al centre, i als canals s'hi apleguen tot de bestioletes curioses que fan els seus nius amb autèntiques escombraries.  La setmana passada, un amic nostre ens comentava que havia vist una gavina duent una rosa al bec.  Ho vaig trobar molt i molt graciós, imaginant-me el bitxo ballant un tango, però quan hi pensava amb una mica més de deteniment recordava que no feia gaire i durant la visita dels meus pares a la ciutat d'Àmsterdam vam veure un cigne que es feia el niu amb autèntica MERDA que havia anat arreplegant pels canals: llaunes, pneumàtics de bicicleta, bosses de plàstic i deixalles diverses.

He vist turistes atacats per oques que AL TANTO, tenen MOLTA mala lluna i acumulen una agressivitat similar a la que tenen els holandesos pels estrangers que van pel carril-bici.  Al càmping on treballo, van deixar de llogar caiacs durant tot un estiu perquè un cigne havia fet el niu al costat del moll i no hi havia Déu que pogués passar per allí.  També gasten males puces quan se'ls toca la família, tu.

Cignes davant l'Openbare Bibliotheek, la biblioteca pública central

 Durant l'estada dels meus pares al càmping, no deixaven de fer fotos als aneguets i les fotges que passegen tan tranquiletes pertot.  "Ai, si hagués portat una fona!", deia mon pare. Un matí, el sento que riu: "Hi ha un ànec menjant-se un vòmit!"  Un altre exemple de la simbiosi dels primats amb els alats, suposem.

Un que passeja pel camping

Una que va entrar a la recepció del camping

Cal dir que noto un respecte generalitzat pels animals per aquí dalt.  No només els cauen simpàtics, en fan apologia en petites casetes vallades anomenades kinderboerderijen on la canalla prenen contacte amb animalons de granja.  Al càmping en tenim una, i un dels primers momentassos que vaig experimentar va ser provar d'escapar -lliscant pel gel de febrer- perseguida per un gall i una gallina...de la mida d'un xiquet de dos anys i mig!!

La nostra boerderij i detall del cartell: "No alimenteu els animals"

Per una banda, et semblen fora de lloc acostumada com estàs a veure ocells moribunds en ciutat o saludables al camp.  Per l'altra...em vaig emocionar moltíssim el primer cop que vaig veure una cigonya en tres dimensions i sense farcellet :)