Ce

Pinda, els anomenen aquí.  I me n'he de declarar no gaire fan, dels cacauets...dels pinda's, pròpiament.

És aquell llegum disfressat de fruita seca que em resulta exòtica, tot i estar prou normalitzada a la nostra cultura culinària.  Serà que vinc del Camp, i que m'han criat a la capital de l'avellana...que no m'han barrufat mai els cacauets!  I que de vegades i per sorpresa, te'ls trobes per tot arreu als Països Baixos.

La primera sorpresa la vaig tenir durant l'Erasmus, quan vaig notar que realment aquesta gent mengen mantega de cacauet!  Que no era cosa de les pel·lícules americanes, només!  I al tanto que si pinda és cacauet i formatge és kaas: mantega de cacauet és PINDAKAAS!  Per a més  inri, l'han adaptada a la col·loquialitat de les seves expressions i qui diu: llàstima (helaas), també pot deixar anar un: helaas, pindakaas!  Jo no en sóc particularment fan, i no per la meva reconeguda aversió al fruit sec en si.  Em fa l'efecte que és una expressió vuitantera i ja un pèl carrinclona, però sí que conec un expatriat de Reus, el Ferran, que la fa anar...helaas...

Calvé?  Si, si, Calvé, Calvé.  I light, hà.

La segona sorpresa és la meva reconciliació amb aqueta lleguminosa.  Em vaig fer addicte a una salsa que no coneixia, amb base de cacauet i que normalment la serveixen amb pintxos de pollastre o vedella i guarnició.  Sembla que va arribar aquí gràcies a la seva ex-colònia a Indonèsia.  Ells els van explotar i massacrar fins deixar-los en pau el 49' i mira, a mi m'han dut un raconet d'amor per aquesta salsa que anomenen saté.  Benreconciliats tots a la metròpolis!  Però el saté en si, és la preparació de la carn i guarnició, i no pas la salsa. Al sud-est asiàtic és molt popular i en alguns llocs plat estrella.  Hi ha divergències en els seu orígen, que segons alguns entesos podria derivar del kebab dels mercaders musulmans.  I al final del carrer on visc a De Pijp, hi ha el negoci on fan aquesta salsa més bona, espessa i saborosa de tota la ciutat!

Saté d'anar per casa

La tercera sorpresa em va fer riure molt.  Em van venir a visitar la Rosa i la Júlia i van anar a comprar al supermercat.  Jo ja aviso amb antelació que això no és Catalunya i que qualsevol semblança amb un producte dels nostres et pot aportar una desil·lusió que, tractant-se de menjar, pot ser prou desagradable.  Així que la Júlia, llaminera com és, va comprar unes galetetes cobertes de xocolata, amb unes protuberàncies que feien tota la fila d'estucat de  paret dels noranta.  I nyas!!  Pinda a dojo, tu!  Quan menys s'ho esperava, no eren nous ni avellanes sota de la capa de xocolata, eren collons de cacauets, i sencers!!

La darrera sorpresa, em va fer gràcia i ràbia.  Gràcia perquè altre cop es tractava d'un xoc sinestèsic entre allò que veus i allò que realment tastes.  Ràbia profunda pel fet que tot i les advertències, aquell camí es tornés a repetir.  Em van visitar l'Eloy i el Pau i vés que els nanos volien comprar ganxitos de tota la vida...que si una cosa és "de tota la vida", no pretenguis trobar-la a 2000 quilòmetres d'on t'has criat!  I sí, aquells cilindrets de color taronja que haurien d'haver tingut sabor de formatge eren impregnats de cacauet.  Beeeecs, era com menjar cartró!!  Vam deixar-les pel final fins que ens vam rendir i les vam llençar a la brossa...

Que no es tracta de la meva aversió al cacauet, caram!  Es aquesta traïció als sentits que l'acompanya la que m'indigna.  I alguna mala experiència d'infantesa amb alguna xocolatina, segurament.